Des de les àrees de conflicte

Emmarcada en el cicle Experiència de periodista organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona, dimecres dia 5 de març es va fer la quarta conferència sota el títol Periodisme en àrees de conflicte. Hi participaren Marc Marginedas, corresponsal de guerra d’El Periódico. Boban Minic, periodista bosnià i i exdirector de cultura de la RTV Sarajevo. Bru Rovira, redator de La Vanguardia i reporter internacional.

Marc Marginedas, una mica nerviós al principi davant un públic que amb feines omplia la primera planta de la sala (curiós, d’algú que s’ha passat la vida als escenaris de guerra: Algèria, Marroc, Irak, Sudan, Líban...), començà la xerrada esmentant l’auge d’infoxicació que vivim. Aquest saturació d’informació, deia, porta a que el paper de l’enviat especial sigui el de transmetre l’experiència personal per tal de diferenciar-se dels altres mtijans (que accedeixen tots a la mateixa informació); i a banda fer reviure al lector el conflicte amb més viviacitat. La crònica personal és un valor afegit a la informació.

Els qui accedeixen al terreny on es desenvolupen els fets adquireixen un gran poder i una gran responsabilitat: els interessos dels països estan en joc i desde totes bandes es juguen les cartes. Recordava com a exemple que en el cas d’Irak els corresponsals van desmentir la opinió pública que havien creat les mentides del PP.

Per acabar, Marc va voler reivindicar una millor categorització de la feina del corresponsal, a qui els mitjans són sovint reacis a atorgar el valor de redactor senior (els especialitzats en política, per exemple, tenen més opòrtunitat de promoció) i a pagar un salari corrersponent al de la tasca que desenvolupen.

L’anàlisi de Bru Rovira - enviat especial sobretot als territoris d’Àfrica, i també Llatinoamèrica, Àsia, etc.-, és que hi ha sequera i confusió en el debat periodístic. Va fer una comparació amb la història de Borges sobre Funes el Memorión, qui tenia una gran memòria i es passava la vida classificant les petites coses peò sense trobar un orde ni sentit. No és difícil trobar el símil en l’àmbit periodístic: ens saturem de gràfics, llistes i infografies diverses que no es processen per excès. Cal processar-les, entendre el que s’explica.

Pilar fonamental per a Bru Rivera en l’ofici és el del periodisme de carrer. Moure’s, anar fins els fets per veure’ls i, un cop entesos, transmetre’ls. Recordareu Kapucinsky, imprescindible periodista que no només anava i explicava els fets, sino que també vivia amb la gent del lloc en qüestió i experimentava la sev manera de viure. Un cop coneixes la gent és quan els pots donar la paraula. I s’ha d’estar obert al que hagi de passar, no es pot ser un fanàtic d’una idea i perseguir inexorablement una sola veritat.

Bru Rovira creu que s’ha deixat enrere el paradigma després de la Guerra Freda i encara no s’han fet les noves preguntes: ¿és compatible la cohesió social amb la economia? ¿com produir el diàleg a nivell global? ¿com mantenir les identitats locals en la globalització? ¿com es democratitza la UE si vivim economies mundials amb governs locals? I sobretot: ¿quines són les interconexions? Això últim, puntualitza, és quelcom important a preguntar-se sempre en les àrees de conflicte.

Boban Minic, director de RTV Sarajevo abans i durant la guerra de Bosnia, ens va anunciar que volia explicar com es construeix una guerra des de dins. Els mitjans de comunicació no poden crear una guerra, diu, però poden ser una arma de preparació d’una guerra, en la manera en que poden demonitzar l’enemic, animar als guerrers, convertir criminals de guerra en herois... en aquest sentit, la guerra de Bòsnia va començar 10 anys abans als mitjans serbis, després de la mort de Tito. La propaganda de guerra és un tema cabal en el periodisme actual. El testimoni de Boban Minic és el d’un periodista que a l’hora és víctima del conflicte que explica. Va seguir transmetent tot i el perill que corria i després d’haver sigut apuntat en una llista d’objectius a liquidar. Deia que Bosnia agraïa que els periodistes estrangers hi anessin, perquè ells podien donar una visió més ampla del conflicte, mentre que els periodistes autòctons estan més condicionats i s’autocensuren.

Això és una constant en tots els conflictes, i suposa un greu impediment a l’explicació dels fets a la comunitat internacional. En el cas d’Argelia, explicava Marc prenent la parual, pocs periodistes hi van poder anar. La visió del conflicte que es donava a nivell internacional era que uns terroristes sangonosos anaven matant civils, però ells s’adonaren que el conflicte era molt més complicat i que moltes altres parts també estaven implicades.

Un cop obert el debat de preguntes, els corresponsals van repartir-se les respostes i es van tocar temes diversos. «La guerra és la continuació de la política quan no es pot dialogar», va dir en una d’elles Boban Minic. Bru Rovira opinava que després de la caiguda del mur al 89 va comprovar que el conflicte és sempre latent a l’ésser humà. Es va parlar també del conflicte ètic del corresponsal davant el dolor dels altres, i que suposa una gran resposabilitat. Rovira deia que es pot explicar el dolor, però no entregar-s’hi.

El que quedà clar, tot i que els conferenciants van tocar l’experiència personal molt per sobre, fou que els tres eren periodistes en àrees de conflicte per vocació, que és el que cal. Que s’hi dedicaven tot i la precarietat de l’ofici perquè això els responia preguntes, els apropava a l’autèntica condició humana i això els donava un enorme bagatge en quant a formació humana que aporta. Com deia Marc Marginedas, del 100% que s’ha viscut, el reporter només pot transmetre el 30%. La resta es queda dins d’un mateix.