El testimoni de Ruhal Ahmed, ex pres a Guantànamo

Ruhal Ahmed va sobreviure a Guantàmo. Al cap de dos anys i mig detingut va ser posat en llibertat sense càrrecs. No sap perquè el van deixar lliure, ni perquè el van empresonar.

Guantànamo és una realitat vergonyosa que fa 6 anys que existeix al marge de la legalitat, amparada per governs democràtics establerts i de gran influència mundial que estan assaltant les bases del Marc Internacional de Protecció dels Drets Humans. En sentim parlar, sabem que és un centre de detencions secretes i on es practiquen tortures sota la bandera de la lluita antiterrorista. Però el testimoni de Ruhal Ahmed, que col·labora amb Amnistia Internacional en la campanya Tanquem Guantànamo, ens resulta molt valuós per conèixer de forma més gràfica i propera tota la sistemàtica d’aquest centre de detencions.

La xerrada es va fer a la Sala de Graus de la Facultat de Comunicació de la UAB, que es va quedar petita davant l’assistència de gent de dins i fora la universitat. Aquesta és la història que Ruhal Ahmed va explicar:

Quan va ser detingut a l’Afganistan tenia 19 anys. Ruhal Ahmed va néixer a Bangladesh i ha viscut molts anys a Anglaterra. Aleshores havia anat a Pakistan per fer de padrí al casament d’un amic i en les setmanes prèvies de celebració ell i dos amics més llogaren un cotxe per visitar el país. Estaven a prop de la frontera amb Afganistan i van decidir creuar-la. Era el 6 d’octubre del 2001. Els bombardeigs americans en resposta a l’atemptat de l’11-S tot just havien començat. La primera nit a Kandahar les fronteres van ser tancades davant l’atac a la ciutat. Grups de defensa els van recomanar que fugissin a Kabul, però la capital també estava sent bombardejada. Al cap de dos setmanes d’estar-s’hi sense poder fer res van aconseguir un taxi que els hauria de dur a Pakistan. Però enlloc d’anar cap al sud, com ells pretenien, els va portar cap al nord, a una ciutat limítrof amb el territori governat per l’Aliança del Nord.

En aquells moments el govern talibà havia pactat la rendició davant l’Aliança, i ells van anar al punt on havia de fer-se efectiva. Allà van ser confosos amb els talibans i no van poder explicar què feien allà degut a la diferència de dialectes. L’Aliança els va arrestar, els va emmanillar i els va fer caminar 15 quilòmetres pel desert. Després els van traslladar en camions, encabits ens uns contenidors metàl·lics de transport de mercaderies. A cada contenidor hi havia unes 200 o 300 persones i la circulació d’aire era tan difícil que molts van començar a desmaiar-se. Ningú feia cas dels cops i els crits que feien a les parets protestant perquè no podien respirar, i molts van morir asfixiats. Un cop arribaren al seu destí, una presó afganesa, només 20 persones a cada camió havien sobreviscut. L’Aliança havia disparat a la part inferior dels contenidors i els que reberen els trets a l’estómac havien mort: els van dir que volien fer forats per a que la gent respirés, però hagués tingut més sentit disparar a la part de dalt, no?

Així, de les 35.000 persones que s’havien rendit van arribar vives a la presó unes 5.000. Van excavar una fosa amb un bulldozer on van abocar els cadàvers, amb alguns cossos ferits o inconscients que van enterrar vius, cosa que s’ha comprovat posteriorment. Durant tota el trasllat hi havia la presència d’americans que ho supervisaren tot.

A la presó els ficaren en grups de 30 o 35 persones en celes de 5 metres quadrats, on no podien ni seure ni estirar-se. Havien de fer torns per dormir unes 4 hores al dia i durant els primers dies no van donar-los ni menjar ni aigua. No tenien lavabos ni es podien rentar.

Al cap d’un mes Ruhal i altres 50 presos que podien parlar anglès van ser donats a les forces americanes, que els van dur lligats en avió a una presó de Kandahar. En aquesta regió l’oscil·lació atmosfèrica és molt gran i es passa d’altes temperatures durant el dia a una nit gelada. Durant les 6 setmanes que van passar allà no els deixaren dormir: al matí eren els feien mantenir postures reiterades i fer flexions sota la calor, i a la nit havien de formar cada 4 hores.

Després els van portar a Guantànamo. El trasllat −lligats, amb antifaç, orelleres i esposes− durà unes 30 hores. «La millor manera de descriure Guantànamo és un zoo humà», diu Ruhal. Gàbies de 3 metres quadrats, sense sostre. A la nit els atacaven tota classe d’insectes i rates. El primer mes va estar assegut al mig de la cela sense parlar amb ningú i sense moure’s ni canviar la postura. Després de 4 mesos així el van portar al Camp Delta. En comtes d’una galleda hi havia un wàter. Va ser interrogat nombroses vegades per la CIA, el FBI, l’N-15 britànic... interrogatoris on sempre hi havia les mateixes preguntes: el nom, la nacionalitat, com es diu la teva mare, el teu pare... mai li preguntaren què feia a Afganistan. Volien que admetés que ell era algú que no era: al principi un soldat, i cada dos o tres mesos el pujaven de rang fins arribar a acabar sent un talibà, i finalment a el braç dret de Bin Laden. També el torturaren psicològicament posant-lo 5 mesos en una cambra fosca sense veure la llum ni veure ni escoltar ningú.

Ruhal Ahmed no era musulmà quan va ser detingut. Es va adonar que la majoria de burles i humiliacions que rebien, però, eren en base a la pràctica de la religió. Quan els seus companys cridaven a la pregària des de les seves cel·les, els soldats els feien callar. Els increpaven per a que es tallessin la barba i els tiraven els llibre del Corà al wàter. Un dia, Ruhal va preguntar al seu interrogador que perquè deien que la guerra era contra el terrorisme si després atacaven la religió. La negativa de l’interrogador no el va treure de dubtes, i preguntant-se perquè els americans odiaven tant la religió musulmana, va començar a estudiar el Corà. En fer-ho es va interessar pel que el llibre predicava i es va convertir. El fet de ser musulmà, explicava Ahmed, l’ha fet viure amb molta més pau des d’aleshores.

L’alliberació arribà el 2004. El donaren a les autoritats britàniques, que el van portar al Regne Unit. Allà la policia antiterrorista el va sotmetre a nous interrogatoris i finalment el van deixar lliure sense càrrecs. Des d’aleshores treballa per Amnistia Internacional per despertar la consciència sobre Guantànamo.

Ningú ha demanat disculpes als detinguts per haver-los robats 2 anys i mig de vida. La millor compensació, diu Ruhal Ahmed, seria el tancament del centre.

La pel·lícula Camino a Guantànamo, dirigida per Michael Winterbottom, explica la història de Ruhal Ahmed i els seus tres amics detinguts.