Des de les àrees de conflicte

Emmarcada en el cicle Experiència de periodista organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona, dimecres dia 5 de març es va fer la quarta conferència sota el títol Periodisme en àrees de conflicte. Hi participaren Marc Marginedas, corresponsal de guerra d’El Periódico. Boban Minic, periodista bosnià i i exdirector de cultura de la RTV Sarajevo. Bru Rovira, redator de La Vanguardia i reporter internacional.

Marc Marginedas, una mica nerviós al principi davant un públic que amb feines omplia la primera planta de la sala (curiós, d’algú que s’ha passat la vida als escenaris de guerra: Algèria, Marroc, Irak, Sudan, Líban...), començà la xerrada esmentant l’auge d’infoxicació que vivim. Aquest saturació d’informació, deia, porta a que el paper de l’enviat especial sigui el de transmetre l’experiència personal per tal de diferenciar-se dels altres mtijans (que accedeixen tots a la mateixa informació); i a banda fer reviure al lector el conflicte amb més viviacitat. La crònica personal és un valor afegit a la informació.

Els qui accedeixen al terreny on es desenvolupen els fets adquireixen un gran poder i una gran responsabilitat: els interessos dels països estan en joc i desde totes bandes es juguen les cartes. Recordava com a exemple que en el cas d’Irak els corresponsals van desmentir la opinió pública que havien creat les mentides del PP.

Per acabar, Marc va voler reivindicar una millor categorització de la feina del corresponsal, a qui els mitjans són sovint reacis a atorgar el valor de redactor senior (els especialitzats en política, per exemple, tenen més opòrtunitat de promoció) i a pagar un salari corrersponent al de la tasca que desenvolupen.

L’anàlisi de Bru Rovira - enviat especial sobretot als territoris d’Àfrica, i també Llatinoamèrica, Àsia, etc.-, és que hi ha sequera i confusió en el debat periodístic. Va fer una comparació amb la història de Borges sobre Funes el Memorión, qui tenia una gran memòria i es passava la vida classificant les petites coses peò sense trobar un orde ni sentit. No és difícil trobar el símil en l’àmbit periodístic: ens saturem de gràfics, llistes i infografies diverses que no es processen per excès. Cal processar-les, entendre el que s’explica.

Pilar fonamental per a Bru Rivera en l’ofici és el del periodisme de carrer. Moure’s, anar fins els fets per veure’ls i, un cop entesos, transmetre’ls. Recordareu Kapucinsky, imprescindible periodista que no només anava i explicava els fets, sino que també vivia amb la gent del lloc en qüestió i experimentava la sev manera de viure. Un cop coneixes la gent és quan els pots donar la paraula. I s’ha d’estar obert al que hagi de passar, no es pot ser un fanàtic d’una idea i perseguir inexorablement una sola veritat.

Bru Rovira creu que s’ha deixat enrere el paradigma després de la Guerra Freda i encara no s’han fet les noves preguntes: ¿és compatible la cohesió social amb la economia? ¿com produir el diàleg a nivell global? ¿com mantenir les identitats locals en la globalització? ¿com es democratitza la UE si vivim economies mundials amb governs locals? I sobretot: ¿quines són les interconexions? Això últim, puntualitza, és quelcom important a preguntar-se sempre en les àrees de conflicte.

Boban Minic, director de RTV Sarajevo abans i durant la guerra de Bosnia, ens va anunciar que volia explicar com es construeix una guerra des de dins. Els mitjans de comunicació no poden crear una guerra, diu, però poden ser una arma de preparació d’una guerra, en la manera en que poden demonitzar l’enemic, animar als guerrers, convertir criminals de guerra en herois... en aquest sentit, la guerra de Bòsnia va començar 10 anys abans als mitjans serbis, després de la mort de Tito. La propaganda de guerra és un tema cabal en el periodisme actual. El testimoni de Boban Minic és el d’un periodista que a l’hora és víctima del conflicte que explica. Va seguir transmetent tot i el perill que corria i després d’haver sigut apuntat en una llista d’objectius a liquidar. Deia que Bosnia agraïa que els periodistes estrangers hi anessin, perquè ells podien donar una visió més ampla del conflicte, mentre que els periodistes autòctons estan més condicionats i s’autocensuren.

Això és una constant en tots els conflictes, i suposa un greu impediment a l’explicació dels fets a la comunitat internacional. En el cas d’Argelia, explicava Marc prenent la parual, pocs periodistes hi van poder anar. La visió del conflicte que es donava a nivell internacional era que uns terroristes sangonosos anaven matant civils, però ells s’adonaren que el conflicte era molt més complicat i que moltes altres parts també estaven implicades.

Un cop obert el debat de preguntes, els corresponsals van repartir-se les respostes i es van tocar temes diversos. «La guerra és la continuació de la política quan no es pot dialogar», va dir en una d’elles Boban Minic. Bru Rovira opinava que després de la caiguda del mur al 89 va comprovar que el conflicte és sempre latent a l’ésser humà. Es va parlar també del conflicte ètic del corresponsal davant el dolor dels altres, i que suposa una gran resposabilitat. Rovira deia que es pot explicar el dolor, però no entregar-s’hi.

El que quedà clar, tot i que els conferenciants van tocar l’experiència personal molt per sobre, fou que els tres eren periodistes en àrees de conflicte per vocació, que és el que cal. Que s’hi dedicaven tot i la precarietat de l’ofici perquè això els responia preguntes, els apropava a l’autèntica condició humana i això els donava un enorme bagatge en quant a formació humana que aporta. Com deia Marc Marginedas, del 100% que s’ha viscut, el reporter només pot transmetre el 30%. La resta es queda dins d’un mateix.

El testimoni de Ruhal Ahmed, ex pres a Guantànamo

Ruhal Ahmed va sobreviure a Guantàmo. Al cap de dos anys i mig detingut va ser posat en llibertat sense càrrecs. No sap perquè el van deixar lliure, ni perquè el van empresonar.

Guantànamo és una realitat vergonyosa que fa 6 anys que existeix al marge de la legalitat, amparada per governs democràtics establerts i de gran influència mundial que estan assaltant les bases del Marc Internacional de Protecció dels Drets Humans. En sentim parlar, sabem que és un centre de detencions secretes i on es practiquen tortures sota la bandera de la lluita antiterrorista. Però el testimoni de Ruhal Ahmed, que col·labora amb Amnistia Internacional en la campanya Tanquem Guantànamo, ens resulta molt valuós per conèixer de forma més gràfica i propera tota la sistemàtica d’aquest centre de detencions.

La xerrada es va fer a la Sala de Graus de la Facultat de Comunicació de la UAB, que es va quedar petita davant l’assistència de gent de dins i fora la universitat. Aquesta és la història que Ruhal Ahmed va explicar:

Quan va ser detingut a l’Afganistan tenia 19 anys. Ruhal Ahmed va néixer a Bangladesh i ha viscut molts anys a Anglaterra. Aleshores havia anat a Pakistan per fer de padrí al casament d’un amic i en les setmanes prèvies de celebració ell i dos amics més llogaren un cotxe per visitar el país. Estaven a prop de la frontera amb Afganistan i van decidir creuar-la. Era el 6 d’octubre del 2001. Els bombardeigs americans en resposta a l’atemptat de l’11-S tot just havien començat. La primera nit a Kandahar les fronteres van ser tancades davant l’atac a la ciutat. Grups de defensa els van recomanar que fugissin a Kabul, però la capital també estava sent bombardejada. Al cap de dos setmanes d’estar-s’hi sense poder fer res van aconseguir un taxi que els hauria de dur a Pakistan. Però enlloc d’anar cap al sud, com ells pretenien, els va portar cap al nord, a una ciutat limítrof amb el territori governat per l’Aliança del Nord.

En aquells moments el govern talibà havia pactat la rendició davant l’Aliança, i ells van anar al punt on havia de fer-se efectiva. Allà van ser confosos amb els talibans i no van poder explicar què feien allà degut a la diferència de dialectes. L’Aliança els va arrestar, els va emmanillar i els va fer caminar 15 quilòmetres pel desert. Després els van traslladar en camions, encabits ens uns contenidors metàl·lics de transport de mercaderies. A cada contenidor hi havia unes 200 o 300 persones i la circulació d’aire era tan difícil que molts van començar a desmaiar-se. Ningú feia cas dels cops i els crits que feien a les parets protestant perquè no podien respirar, i molts van morir asfixiats. Un cop arribaren al seu destí, una presó afganesa, només 20 persones a cada camió havien sobreviscut. L’Aliança havia disparat a la part inferior dels contenidors i els que reberen els trets a l’estómac havien mort: els van dir que volien fer forats per a que la gent respirés, però hagués tingut més sentit disparar a la part de dalt, no?

Així, de les 35.000 persones que s’havien rendit van arribar vives a la presó unes 5.000. Van excavar una fosa amb un bulldozer on van abocar els cadàvers, amb alguns cossos ferits o inconscients que van enterrar vius, cosa que s’ha comprovat posteriorment. Durant tota el trasllat hi havia la presència d’americans que ho supervisaren tot.

A la presó els ficaren en grups de 30 o 35 persones en celes de 5 metres quadrats, on no podien ni seure ni estirar-se. Havien de fer torns per dormir unes 4 hores al dia i durant els primers dies no van donar-los ni menjar ni aigua. No tenien lavabos ni es podien rentar.

Al cap d’un mes Ruhal i altres 50 presos que podien parlar anglès van ser donats a les forces americanes, que els van dur lligats en avió a una presó de Kandahar. En aquesta regió l’oscil·lació atmosfèrica és molt gran i es passa d’altes temperatures durant el dia a una nit gelada. Durant les 6 setmanes que van passar allà no els deixaren dormir: al matí eren els feien mantenir postures reiterades i fer flexions sota la calor, i a la nit havien de formar cada 4 hores.

Després els van portar a Guantànamo. El trasllat −lligats, amb antifaç, orelleres i esposes− durà unes 30 hores. «La millor manera de descriure Guantànamo és un zoo humà», diu Ruhal. Gàbies de 3 metres quadrats, sense sostre. A la nit els atacaven tota classe d’insectes i rates. El primer mes va estar assegut al mig de la cela sense parlar amb ningú i sense moure’s ni canviar la postura. Després de 4 mesos així el van portar al Camp Delta. En comtes d’una galleda hi havia un wàter. Va ser interrogat nombroses vegades per la CIA, el FBI, l’N-15 britànic... interrogatoris on sempre hi havia les mateixes preguntes: el nom, la nacionalitat, com es diu la teva mare, el teu pare... mai li preguntaren què feia a Afganistan. Volien que admetés que ell era algú que no era: al principi un soldat, i cada dos o tres mesos el pujaven de rang fins arribar a acabar sent un talibà, i finalment a el braç dret de Bin Laden. També el torturaren psicològicament posant-lo 5 mesos en una cambra fosca sense veure la llum ni veure ni escoltar ningú.

Ruhal Ahmed no era musulmà quan va ser detingut. Es va adonar que la majoria de burles i humiliacions que rebien, però, eren en base a la pràctica de la religió. Quan els seus companys cridaven a la pregària des de les seves cel·les, els soldats els feien callar. Els increpaven per a que es tallessin la barba i els tiraven els llibre del Corà al wàter. Un dia, Ruhal va preguntar al seu interrogador que perquè deien que la guerra era contra el terrorisme si després atacaven la religió. La negativa de l’interrogador no el va treure de dubtes, i preguntant-se perquè els americans odiaven tant la religió musulmana, va començar a estudiar el Corà. En fer-ho es va interessar pel que el llibre predicava i es va convertir. El fet de ser musulmà, explicava Ahmed, l’ha fet viure amb molta més pau des d’aleshores.

L’alliberació arribà el 2004. El donaren a les autoritats britàniques, que el van portar al Regne Unit. Allà la policia antiterrorista el va sotmetre a nous interrogatoris i finalment el van deixar lliure sense càrrecs. Des d’aleshores treballa per Amnistia Internacional per despertar la consciència sobre Guantànamo.

Ningú ha demanat disculpes als detinguts per haver-los robats 2 anys i mig de vida. La millor compensació, diu Ruhal Ahmed, seria el tancament del centre.

La pel·lícula Camino a Guantànamo, dirigida per Michael Winterbottom, explica la història de Ruhal Ahmed i els seus tres amics detinguts.

Tanquem Guantànamo, campanya contra el terror

La xerrada organitzada per Amnistia Internacional s’emmarcava en la campanya Tanquem Guantànamo, que l’associació du a terme amb l’objectiu de posar fi a aquest programa de detencions secretes del govern d’EEUU i alliberar als detinguts actuals o bé que se’ls acusi formalment i es posin a judici just, i que es trobin solucions legítimes i segures per als que estan sent alliberats.

El passat 11 de febrer es van compliren 6 anys des del trasllat dels primers detinguts al centre. Montse Garriga, responsable de premsa d’Amnistia Internacional local de Cerdanyola del Vallès, va introduir la xerrada de Ruhal Ahmed amb una explicació del que la presó representa.

- Actualment, a Guantànamo hi ha uns 300 presos sense càrrecs ni judici. Només un d’ells ha sigut declarat culpable, després d’un judici militar on va acordar confessar-se culpable de donar suport material al terrorisme a canvi de ser traslladat de Guantànamo a Austràlia.

- El 85% dels detinguts han sigut capturats per tropes afganeses o pakistaneses que han sigut lliurats a l’exèrcit estadounidense a canvi de diners.

- La gran majoria de detinguts de Guantànamo estan confinats en celes individuals sense aire ni llum natural on passen un mínim de 22 hores al dia. No tenen accés a advocats ni han pogut ser visitats mai per les seves famílies.

- Per acabar amb les vagues de fam dels anys 2005 i 2006 es va alimentar als detinguts a la força mitjançant mètodes considerats tortura.

- Quatre detinguts s’han suïcidat i com a mínim quaranta ho han intentat.

- S’hi fan les anomenades pràctiques de contra-resistència. Una manera de redefinir la tortura. Es considera que les necessitats militars ho justifiquen tot i que les pràctiques no arriben a traspassar el llindar de la tortura, si bé aquestes accions practicades a Guantànamo i a altres presons estadounidenses són: el manteniment en postures forçades durant hores, el simulacre d’execució, la semi-asfíxia, la privació de la son, les amenaces amb gossos, el manteniment en condicions extremes de fred o calor...

Amnistia Internacional es basa en la pressió. Actua a partir d’investigacions pròpies i a través de la conscienciació social. També treballa amb casos individuals, ja que creu que és important el contacte amb els detinguts, el fet que els arribin cartes expressant solidaritat d’un ciutadà qualsevol de qualsevol part del món. L’associació vol que els fets surtin als mitjans de comunicació i també es relaciona amb autoritats polítiques diverses posant sobre la taula casos de tortura, de desaparició... per a pressionar els governs, que són els considerats responsables de la violació dels Drets Humans.

Amb la lluita contra el terrorisme, aquest governs s’oposen al Drets Humans i Fonamentals (el dret a no ser torturat, el dret a un judici just, el dret a no ser detingut de forma il·legal...) i evadeixen el Marc legal que ha d’exigir unes indemnitzacions davant aquestes violacions.

«Guantànamo és només la punta de l’iceberg», declara Montse Garriga. Es calcula que unes deu mil persones poden estar actualment detingudes en el marc de l’anomenada ‘guerra contra el terror’ sense judici i en presons gestionades per EEUU o subcontractades en tercers països com Egipte, Aràbia Saudí, Jordània, etc. on es delega la pràctica de la tortura. Un número indeterminat continua en custodia secreta de la CIA, traslladats en els ‘vols secrets’ −que han parat en aeroports europeus per repostar−, víctimes de desaparició forçada a mans dels EEUU.

Montse Garriga va acabar citant l’afirmació d’un interrogador d’EEU a un dels detinguts a Guantànamo: “Hem fet aquest camp per persones que es quedaran aquí per sempre. No us penseu que tornareu a casa, passareu aquí la resta de la vostra vida”.

Segons la treballadora d’A.I., «no és amb desaparicions forçades ni detencions indefinides ni amb tortures com s’ha de lluitar contra el terrorisme, les persones que moriren a les Torres Bessones es mereixen justícia però no venjança ni que es segueixin cometent injustícies en nom seu».

Per saber-ne més, consulta com es duu a terme la campanya a la web d’Amnistia Internacional.

Cuentos para niños y niñas políticamente correctos (James Finn Garner)

Érase una vez una persona de corta edad llamada Caperucita Roja que vivía con su madre en la linde de un bosque. Un día, su madre le pidió que llevase una cesta con fruta fresca y agua mineral a casa de su abuela, pero no porque lo considerara una labor propia de mujeres, atención, sino porque ello representaba un acto generoso que contribuía a afianzar la sensación de comunidad. Además, su abuela no estaba enferma; antes bien, gozaba de completa salud física y mental y era perfectamente capaz de cuidar de sí misma como persona adulta y madura que era.

Así, Caperucita Roja cogió su cesta y emprendió el camino a través del bosque. Muchas personas creían que el bosque era un lugar siniestro y peligroso, por lo que jamás se aventuraban en él. Caperucita Roja, por el contrario, poseía la suficiente confianza en su incipiente sexualidad como para evitar verse intimidada por una imaginería tan obviamente freudiana.

De camino a casa de su abuela, Caperucita Roja se vio abordada por un lobo que le preguntó qué llevaba en la cesta.

-Un saludable tentempié para mi abuela quien, sin duda alguna, es perfectamente capaz de cuidar de sí misma como persona adulta y madura que es -respondió.

-No sé si sabes, querida -dijo el lobo-, que es peligroso para una niña pequeña recorrer sola estos bosques.

Respondió Caperucita:

-Encuentro esa observación sexista y en extremo insultante, pero haré caso omiso de ella debido a tu tradicional condición de proscrito social y a la perspectiva existencial -en tu caso propia y globalmente válida- que la angustia que tal condición te produce te ha llevado a desarrollar. Y ahora, si me perdonas, debo continuar mi camino.

Caperucita Roja enfiló nuevamente el sendero. Pero el lobo, liberado por su condición de segregado social de esa esclava dependencia del pensamiento lineal tan propia de Occidente, conocía una ruta más rápida para llegar a casa de la abuela. Tras irrumpir bruscamente en ella, devoró a la anciana, adoptando con ello una línea de conducta completamente válida para cualquier carnívoro. A continuación, inmune a las rígidas nociones tradicionales de lo masculino y lo femenino, se puso el camisón de la abuela y se acurrucó en el lecho.

Caperucita Roja entró en la cabaña y dijo:

-Abuela, te he traído algunas chucherías bajas en calorías y en sodio en reconocimiento a tu papel de sabia y generosa matriarca.

-Acércate más, criatura, para que pueda verte -dijo suavemente el lobo desde el lecho.

-¡Oh! -repuso Caperucita-. Había olvidado que visualmente eres tan limitada como un topo. Pero, abuela, ¡qué ojos tan grandes tienes!

-Han visto mucho y han perdonado mucho, querida.

-Y, abuela, ¡qué nariz tan grande tienes!... relativamente hablando, claro está, y a su modo indudablemente atractiva.

-Ha olido mucho y ha perdonado mucho, querida.

-Y... ¡abuela, qué dientes tan grandes tienes!

Respondió el lobo:

-Soy feliz de ser quién soy y lo qué soy -y, saltando de la cama, aferró a Caperucita Roja con sus garras, dispuesto a devorarla.

Caperucita gritó; no como resultado de la aparente tendencia del lobo hacia el travestismo, sino por la deliberada invasión que había realizado de su espacio personal.

Sus gritos llegaron a oídos de un operario de la industria maderera (o técnico en combustibles vegetales, como él mismo prefería considerarse) que pasaba por allí. Al entrar en la cabaña, advirtió el revuelo y trató de intervenir. Pero apenas había alzado su hacha cuando tanto el lobo como Caperucita Roja se detuvieron simultáneamente.

-¿Puede saberse con exactitud qué cree usted que está haciendo? -inquirió Caperucita.

El operario maderero parpadeó e intentó responder, pero las palabras no acudían a sus labios.

-¡Se cree acaso que puede irrumpir aquí como un Neandertalense cualquiera y delegar su capacidad de reflexión en el arma que lleva consigo! -prosiguió Caperucita-. ¡Sexista! ¡Racista! ¿Cómo se atreve a dar por hecho que las mujeres y los lobos no son capaces de resolver sus propias diferencias sin la ayuda de un hombre?

Al oír el apasionado discurso de Caperucita, la abuela saltó de la panza del lobo, arrebató el hacha al operario maderero y le cortó la cabeza. Concluida la odisea, Caperucita, la abuela y el lobo creyeron experimentar cierta afinidad en sus objetivos, decidieron instaurar una forma alternativa de comunidad basada en la cooperación y el respeto mutuos y, juntos, vivieron felices en los bosques para siempre.

AMSTERDAM

22/09

Aquest va ser un dia curiós.

A les 11 del matí, gairebé sense esmorzar, ens trobàvem dins el Heineken Museum bevent les 3 pints que et donen amb l’entrada. A les 12 estàvem en un coffe proper jugant al billar molt morats. Al migdia sèiem en cercle a Vondelpark i menjàvem...

Hi havia un ànec que es feia passar per un tronc flotant, però el Hippy i el Raimon el van descobrir. A mi tot em feia riure, em moria de riure, sobretot quan veia que el Víctor s’havia fet seva una mena de cova entre els matolls de darrere del banc que era el punt neuràlgic de tot. A la cova tot era trist i fosc, i ell s’hi refugiava però no entenia que no feia sinó empitjorar les coses. Jo li volia explicar però les rialles no em deixaven, i ell s’enfadava molt amb mi i no em deixava riure. El Miquel també reia, una mica menys, però també. I seia al banc com si esperés, tranquil, o escèptic, que diria el Hippy. El Raimon havia posat el fre i es mantenia seré per a dur a terme l’empresa de portar-li una Coca-cola al Víctor. Una coca-cola que seria molts difícil d’aconseguir. Jo l’acompanyava i passejava i era tot preciós. Però la gent ofuscava. I jo volia estar seria com el Raimon però hi havia una mena de festa i les senyores duien uns barrets molt estrafolaris i graciosos. El Raimon es feia el serio però també s’ofuscava i vam tornar sense la coca-cola.

El temps mentrestant feia la seva.

Vaig acompanyar al Victor als lavabos de la caseta blava. Gent per tot arreu. No comprenia que havia de fer cua si volia comprar alguna cosa dolça per curar al Víctor, que es desfeia per la cafeteria i començava a endrapar terrons de sucre. No entenia perquè ens miraven tan estranyats, però m’ofuscava molt i volia marxar. En tornar al centre del parc, al banc, vam decidir que el Victor es mengés les galetes de xocolata. Sucre en vena. Així segur que no et poses bo eh. Però em cansava el banc i la cova i el Jordi no hi era. El vaig trobar estirat al cantó del llac. Miràvem els núvols i descobríem formes. Esperàvem. Però els arbres no es recargolaven ni res. Era molt estrany sostenir un cigarret entre els dits.

Al banc el Hippy i el Raimon filosofaven de quelcom segurament absurd que no recordo. Amb el Miquel vam agafar els trastos per canviar de lloc, a l’altre punta del llac. Vam parlar amb un missatge de veu de la Gemma. Vam riure del Victor que anava i tornava i no s’asseia mai. Segons els filòsofs, cadascú representava el seu paper... Això explicava que el Miquel estès igual, perquè era escèptic i prou. 'Però si jo també estic igual!', replicava el Jordi. El Raimon s'indignava i em deia 'Mayu però sino pares de riure'. Els dos es van amagar a un banc. Vam espiar al Victor i la seva sobredosis de sucre. I a poc a poc, sortint del parc, vam tornar i ja era el vespre.

Última nit a Amsterdam. Hi havia un pub musical on posaven bona música i ens hi vam quedar una estona. Raimon i jo vam anar de compres als Sexshops i a que m’ensenyés un parell de boulevards del Barri Roig. En un d’ells una noia moníssima ens va insistir que entréssim: ‘Cammon! I’ll do a show for you!’, ‘I’m sorry cutie’. I caminàrem entre els carrers plens de llums i gent, i vam seure a moltes terrasses, bebent sucs o cerveses, fumant sempre, fins que el cos va dir prou.

INICIATIVES

Ara que tant de moda estan els blogs, i tothom té blog, i els polítics i alcaldes es modernitzen i també se'n fan un, i alguns fins i tot es fan un videoblog... Dávid Gómez va pensar, arrel d'un article de Quim Monzó ('Descubren la sopa de ajo', publicat el 6 de juny a La Vanguardia), que més aviat hauriem de dir-los 'monòblogs'. I és que molt parlar de tecnologies que apropin polítics i ciutadans, però a la pràctica aquests blogs sovint no ofereixen eines per a què es pugui opinar sobre el que allà s'escriu.
Així que Dávid va idear i dissenyar El Trencaclosques. Es tracta d'un agregador de blogs polítics que recull els continguts que a la font original no es poden comentar i dóna la possibilitar als usuaris de fer-ho, de manera directa i sense prèvia validació.

Tal com s'explica a la web, la intenció és anar incorporant els continguts d'alcaldes i altres càrrecs que es trobin que no permetin comentaris, o bé blogs que els permetin però a través d'una política de filtrat molt dura. La iniciativa es va engegar fa uns mesos però la seva difusió comença ara, i s'hi pot col·laborar proposant nous blogs a afegir als que ja es comenten.

'Trenquem les closques on sembla que es vulguin tancar'.

Via: Vilaweb

AMSTERDAM

21/09

Aquestes dutxes són un niu de fongs. Abans de baixar a l’esmorzar faig de mama i aviso als nens que es quedaran sense menjar si no s’afanyen. L’esmorzar es compon d’una ingent quantitat d’hidrats de carboni: pa bimbo normal, integral, amb pipes, marronós indefinit... torrades blanques, integrals, torrades rodones, torrades d’arrós... cereals d’aquells sosos sosos, a banda de melmelades i viandes i succedani de cafè. Però tinc una gana...! a la taula se m’asseu un australià força ben plantat que va fent ruta per Europa. Després baixen Jordi i Miquel, l’altre es queda sobant. L’hostal està ple d’espanyols. Un noi de Salamanca que ja porta aquí una setmana em parla d’una rasta immensa penjada del cap de l’amo d’un coffe que fa cantonada, i amb el Jordi anem a fer uns mais mentre els altres acaben de dutxar-se. La rasta en qüestió és 7 anys més vella que jo, i llueix l’aspecte d’una corda de vaixell gruixuda i trenada on s’hi fa nusos perquè no arrossegués. Quin mal de cap de mirar-la.

Avui tirem cap a la zona sud d’Amsterdam, passant per Rembrandt Plein i el Bloemen Markt, un mercat de flors repartit en un carrer molt llarg ple de llavors de tulipa, i baixem cap a Leidse Plein, nucli de la marxa nocturna de la ciutat on ara prenem un té, als quals ja els anem agafant el gust. Ben a prop queda el famós Vondelpark, el parc més gran d’Holanda. És preciós, però tenim pensat tornar-hi sumant-hi un altre al·licient. El Raimon em truca que fan tard perquè no sap que se n’ha fet del Victor.

Nosaltres anem a descobrir el Dampkring, coffeshop on es va rodar una escena d’Oceans 12, un local decorat amb formes arrodonides, colors llampants i llum suau rollo conte de fades i follets. Com cada dia, els ulls se’ns comencen a tancar una mica, se’ns eixampla el somriure d’expressió beatífica i ens relaxem, emportats pel ritme pausat que marca la litúrgia dels coffeshops.

A continuació Jordi, Hippy i Miquel son presa fàcil del FEBO, mentre jo menjo un trist entrepà de formatge que m’he preparat a l’esmorzar. En Jordi ha de fer l’automatricula per la universitat i busquem un coffe amb Internet. Miquel i jo ens repartim un pastisset special i marxo a buscar els dos groningenses que esperen a la plaça Damm. Després sabré que en aquelles dures condicions en Jordi només aconseguiria matricular-se d’una sola assignatura.

Els trobo a les escales del monument fàl·lic, acompanyats de la bici que miraculosament ha resistit lligada des de que el Raimon la va comprar a un yonki la nit que passà a Amsterdam a la intempèrie. I els abraço fort fort que els he trobat molt a faltar, als meus dos nens preferits. Quins dos personatges han anat a parar a Groningen. Per molt que es burxin son com un matrimoni, on cadascú posa la seva part i es complementa.

I jo no sé si és que realment l’special cake em va fer efecte, que la resta del dia la recordo molt vagament. Vam caminar un trosset fins al seu hostal, els vaig esperar a fora mentre descobrien les luxoses instal·lacions, i dedueixo que vam anar a algun coffe... i a un altre potser... i ens vam trobar a l’hora de sopar amb els altres tres i vam acabar a LeidsePlein a cremar la nit –que amb el ritme que es porta durant el dia es crema ràpid, la nit, que a les 3 ja no t’aguantes -, ballant en un lloc on regalaven xupitos amb les consumicions i estava a petar, tot això després, és clar, de visitar de nou el Barri Roig –on hom comprova que perro ladrador poco mordedor en el que a sexe es refereix- i molt caminar i beure i fumar.. després al tornar ens separàvem, Raimon i jo a la recerca d’un maleït racó que no vam trobar, que tots feien por.. i finalment, uns petes de bona nit a la vora del canal abans de caure rodona al llit, havent conegut a un neozalandès clavat al Actor Secundario Bob.

AMSTERDAM

20/09

Cervesa rere cervesa, em prepara un pannini de bolets i formatge que m’entra d’allò més bé. Una mica de xerrada i cap a l’Ateneu, antic teatre on ara hi ha bar i terrasseta. Seiem a acabar els meus últims mais, la colla del Jordi comenta els San Fermines i em fa enveja, l’any que ve no hi falto. Després comencen a marxar que demà treballen i s’han d’aixecar d’hora. Feliços perquè no és el nostre cas, anem tirant cap a casa del Jordi i parem a un parc a beure’ns una altra llauna. Ja vaig més que entonada i el senyor Martínez igual. Arribem a casa seva a les 3 i descobreixo l’habitació, que si mai m’hagués parat a imaginar-la hauria sigut tal com és: pòsters, llibres a dojo, records, música arreu i les dos guitarres als cavallets a punt. Agafa l’Stratocaster i toca algunes cançonetes abans de llevar als sacrificats progenitors. I cap a l’aeroport, jo que m’he de mossegar la llengua que noto que em balla més del compte de l’alcohol.

Facturada la motxilla espantem al Miquel, que s’espera amb el Hippy des de les 12 de la nit, i li diem per telèfon que el cotxe no tira i que no hem sortit encara. Després ens posem a buscar-los en un aeroport més buit que mai. El Hippy està tot sobat, el Miquel respira alleugerit quan ens veu.

– Hippy despertaa, que marxem a Amsterdaam! Embarquem i prenem una altra birra. El Jordi vinga a cantar, és el primer cop que agafa un avió. Surt a les 6:05. Ara als vols de Vueling posen música quan despega (..i allí estas tuuuuu...). Un cop a l’aire m’adormo. En un moment donat el Jordi fa una gambada per sobre meu i pe sobre del pobre altre noi que seu al meu costat, torna al cap d’una estona i diu que s’ha desmaiat. Ahmmmm, jo dormida i no reacciono. De nou la música, això vol dir que aterrem. Ara m’ho explica bé: ha preguntat pel lavabo i s’ha despertat a terra amb els peus agafats enlaire. No deu ser bo pujar borratxo a un avió. El noi hostessa (com es diu en masculí?) ens acomiada amb un: i mengeu algo abans de probar-los. Recollida d’equipatge, bitllets del tren cap a la Central Station. I per fi: Amsterdam!

Em vaig enamorar fa 7 mesos. Ara torno a veure-la. Plou d’aquella manera que sembla que no mulli. Tramvies i bicicletes amunt i avall, sobretot bicis, pels seus carrers empedrats i polits. Tinc una setmana per viure una ciutat preciosa, per caminar i perdre’m per racons, carrers, canals; i ensumar i descobrir mil flaires i cares i llocs.

Emprenem el camí cap a l’Stayokay a tocar del Red Light District. I torno a veure la omnipresent Damm Square, i els canals més a l’esquerra, i les bicis recolzades a les baranes, i els primers coffes, i les façanes elegants. Ajudats del meu mapa cada cop més remullat i rebregat, arribem a l’hostal i ens claven una profunda punyalada, és més car que no ens esperàvem. No es pot fumar, les dutxes estan inundades (un tio les rega amb una mànega a pressió i arregla-te-les), hi ha una mena de passadís amb les taquilles que fa una forta olor a peus i tovalloles mullades just abans de l’habitació.. que no és gaire acollidor, diguem-ne. Però ara mateix som els més feliços del món. I també els més fets pols. Fins les 14 no podem accedir als llits i busquem on podem berenar o dinar o el que sigui dirigint-nos al Barri Xinès. Mal lloc si no et ve de gust res exòtic. On són els kebabs? Tirem cap al centre. No són hores, tot és tancat. Ens tempten els coffes però el buit a l’estómac cobra cada cop més pes. A la fi, a les 11, caiem en un restaurant: 3 kebabs i 1 falafel (vegetarià, per a qui?). I a les 12 ens sorprenem en un dels coffeshops que més freqüentaríem, el Green House, catant la white widow i mirant pel finestral la gent del carrer. Tothom ha tossit a la segona o tercera calada.

Ens deixen entrar a l’habitació i entre la fumada i el cansament acumulat acabem dormint unes incòmodes 3 hores que em fan agafar un mal de cap horrible quan m’aixeco. Em recordo que estic a Amsterdam, miro per la finestra la preciosa vista nocturna i m’animo. Ells també s’aixequen i sortim a la frescor del carrer Kloveniesburg. Amunt esperen les llums vermelles. Aquella nit fem el que s’ha de fer la primera nit que hom arriba a Amsterdam: patejar-se tants coffeshops com es pugui fins a acabar el dia i xafardejar els aparadors de les putes. Qui els veu per primera vegada es queda parat. El reclam més famós d’Amsterdam ho és per una bona raó, i és que els nostres ulls no estan acostumats a topar de sobte amb el sexe encarnat en venta, a l’abast darrere d’un mirall. A mi, però, ni pena ni morbo i al final ni curiositat.

Anem a sopar, va. Quan es tracta de fast food, pots ben triar i remenar. Pots engreixar-te tot el que vulguis amb pizzes, i patates fregides, i FEBOS de llampants lletres grogues a cada cantonada que criden fins a altes hores de la matinada aquells a qui els agafa la gula de fumar. Trobem un Wok&Walk que encara pot ser una mica sa i ens barallem amb els palets xinesos en unes escales guarits de la pluja escarransida. L’últim lloc al que recordo anar aquella nit es el macro-coffe La Canna, un monstre de tres plantes on em trobo l’Agustí – tio, et trobo a totes les mogudes, però.. trobar-te aquí!

AMSTERDAM

19/09

Per segon cop en una setmana la RENFE em puteja en l’ardu camí que és anar de Vilanova a St. Sadurní en tren. Una hora asseguda a St. Vicenç allargant unes patates de bossa amenitzades amb Irvine Welsh. Aquesta vegada he sigut previsora i puc agafar l’últim tren, truco al Jordi i m’envia en David a buscar-me a l’estació en cotxe amb el partit del Barça a mitges, pobret. Finalment ja puc posar-li cara al famós Bar Oriol, centre neuràlgic del poble que aconsegueix omplir-se tot i la ingent proporció de bars/habitant que hi ha aquí. El Jordi surt de la barra efusiu i enèrgic com sempre, i més encara quan els dos portem esperant el viatge amb tantes ganes. – Que es prendrà un quinto la senyoreta?, pregunta l’amic Xavi. Ostia, i dos i tres! Per allà també curren la Meri i l’amo del bar. Jo xafardejo la cuina que el Jordi controla amb efectivitat i comença a recollir, que ja són hores.

TESTIMONIOS/#2

Estos son los muertos de Naser Oric. Hay más de 3.000. Los musulmanes se ganan la simpatía de la gente llegando a los medios con información falsa y lloriqueando para que se pusieran de su lado. Nuestra religión no deja usar nuestros muertos para falsear información en beneficio nuestro, los respetamos, por eso fundamos este memorial que es como una pequeña iglesia, lo merecen porque han sufrido.
La Haya no ha juzgado a Naser Oric. Pero esto ahora no es problema, porque Dios los juzgará a todos, y a todos los generales, y a todos los que lo apoyaron, y también a los periodistas de los medios de información. Nosotros somos fuertes, hemos resistido durante 5 siglos el ataque de los árabes y seguiremos en pie.
La Haya ha sido imparcial. Europa y EEUU favorecen a los musulmanes y les chupan el culo porque tiene la nafta. Ahora todo depende de Europa, tiene que vigilar porque por ejemplo en Francia hay muchos inmigrantes musulmanes y hay que prohibirlo y parar la natalidad, y no dejarles hacer mezquitas. Ellos van y suben los altavoces para provocar.
No les pidáis nada, a los musulmanes. Porque ellos adivinarán vuestro punto sensible y despacio os apuñalarán por la espalda. Son así, les enseñan a odiar a los cristianos desde pequeños.

Sería una trascripción muy resumida y aproximada de lo que nos contó un general serbio en el memorial de Bratunac a las víctimas serbias asesinadas por las guerrillas musulmanas en los pueblos de la zona. No creo que haya mucho que comentar, las palabras lo dicen todo.

Odio, odio exagerado y desmesurado. Odio inculcado, engañado, utilizado. Así de irracionales son las cosas en una guerra absurda como la de Bosnia. Este hombre, perfecto emulador de un nazi de la Segunda Guerra Mundial, está convencido de lo que dice. Este hombre es muy peligroso, joder. Nos dejó pasar a su despacho, donde prohibió hacer fotos a las banderas que colgaban y los documentos de la mesa, entre ellos una foto suya armado con los fusiles. Aquí tenéis un txetnik, un ultranacionalista serbio.

Seguramente, por lo que dijo y dedujo también nuestro traductor, participante de la posterior matanza de Srebenica, donde en escasos dos días murieron 8.000 musulmanes a manos de tropas serbias.

PD. Por cierto que el traductor era musulmán. Tan fácil como cambiarle el nombre para convertirse en serbio. El rebautizado ‘Dragan’ se vio hablando con el txetnik y traduciendo las barbaridades que soltaba, con un par de.

MISCELÁNEA /#1


“Ponemos a una mujer musulmana, una croata y una serbia contra una pared, y las desnudamos. Entonces que venga quien sea y que analizando sus cuerpos, sus anatomías o sus rasgos, que adivine la nacionalidad o la religión. No podrá”

Este es el preludio de ‘Don’t forget: voces más allá del olvido”, un documental que nos acerca a las vivencias de tres mujeres que vivieron la guerra de la desintegración de la ex-Yugoslavia. La única diferencia entre ellas es su religón. La guerra, las víctimas, el sufrimiento y las secuelas son las mismas.
Tres mujeres: Sviglinana, serbia y ortodoxa; Marina, croata y católica; y Dzenana, bosnia musulmana. Porque ellas son las que más han callado.

A través de su dura mirada perdida en los fantasmas que aún siguen muy presentes y de su fuerte carácter que las ha echo tirar hacia adelante, las palabras de estas tres mujeres consiguen arrancarnos una exhalación. El dramatismo de las situaciones que describen llegan a impactar a quien no haya mirado nunca hacia esta desgracia olvidada por la comunidad internacional que es la guerra de Bosnia. No es sólo aquello que recuerdan y explican, también es lo que dejan adivinar con el reflejo de su día a dia.

A ver, cuando estuve allí me sorprendieron los cementerios ortodoxos. Las lápidas suelen tener grabadas retratos de los muertos y los familiares acuden periódicamente a las mesas que hay colocadas para comer con ellos. Por eso si visitas un cementerio ortodoxo verás las tumbas llenas de moscas revolteando restos de comida, café y rakia, e incluso algún cigarrillo clavado en la tierra de la tumba. También es costumbre que si el hombre muere, al enterrarlo construyan una tumba contigua con el nombre y el retrato de su mujer, que sigue viva pero ya tiene su espacio reservado para cuando la entierren. Esto lo mostraba Sviglinana en el documental. “Pero si tú aún tienes que vivir mucho tiempo”, le decían. “No se sabe, no se sabe”, con su aire resignado, melancólico, cansado.

El documental también recoje la visión de dos jóvenes que vivieron la guerra con 8 y 10 años. Dos chicas que no tuvieron infancia, y que ahora miran a un futuro deseperanzador donde no van a encontrar trabajo, donde el paro es altísimo y donde el sistema político es descaradamente incompetente. Una de ellas convive en la escuela con compañeros de las tres religiones, pero nunca podría tenerun novio serbio, porque una persona serbia fue quien asesinó a su padre.

¿Perdonar? Quizás con el tiempo... pero nunca olvidar. Quien vive una guerra así, de sopetón, sin entenderla; quien ve morir a sus familiares en manos de sus vecinos, quien pierde la casa y el empleo y ha de reprender la vida a duras penas.

La charla posterior al visionado del documental sirvió para sacar alguna idea definida: hay muchos problemas que hacen que Bosnia no resurja del todo de las cenizas de la guerra. El país no tiene interés alguno para la comunidad internacional, por tanto las medidas de cooperación que son necesarias para establecer ciertas reglas que rompan con las barreras étnicas que existen no se llevan a cabo. Nadie regula el papel de los medios, los cuales avivaron la mecha de los resentimientos y desconfianzas que haría estallar una guerra tan tonta. Todos sabemos el papel que juegan los medios, más en situaciones delicadas como ésta. Pero no hay mecanismos reguladores. Como tampoco hay quien establezca un cupo de trabajadores en empresas de tantos bosnios, tantos serbios y tantos católicos. Así la mayoría no ha podido recuperar el trabajo anterior a la guerra, y el paro está por las nubes y la situación económica no se soluciona, porque no hay ni convivencia económica. Otro de los grandes problemas es que no se ha hecho justicia. Oric ya está en libertad, y tanto Karadjic como Mladic siguen escondidos e impunes. El resentimiento de la gente es enorme y el rencor lleva a que el resentimiento y el recelo – y el odio incluso – sigan a flor de piel. Etc etc etc

Autofinanciado y realizado por Leonor Jimñenez, Helena Sala, Clàudia Prat, Carlos Collazos y Daniel Carrasco, este documental se realizó con una producción de escasos diez días en tierras de Bosnia y Herzegovina con la colaboración de la UAB, Kevlar y Mola TV.

Felicito a estos chicos que han tirado el proyecto de un documental amateur hacia delante. Pese a las dificultades que supone y el tiempo que cuesta hacer algo así, por fin pueden estar orgullosos de mostrar su trabajo. De hecho, no es fácil conseguir testimonios dispuestos a hablar de la guerra, y menos mujeres. Una de ellas quería saber si valía la pena hablar, si esto iba a ser mostrado y serviría de algo.
Bueno, servir de algo… este documental se ha ido proyectando en ateneos y centros sociales o en la Aula Magna de la UAB. Si con esto se consigue que 100 personas se paren a reflexionar y se sientan sensibilizadas con lo que ha pasado y pasa en Bosnia, creo que uno puede sentirse satisfecho.

El piano d’Esbjörn Svensson Trio amb acompanyament suau de bateria em fa recordar… - la llum càlida i la taula baixeta amb una copa apurada de vi i una rosa oblidada a sobre, de propina - i acabar pensant en això tan estrany… en el temps que ho cura tot, però també destrueix, sobretot si s’acompanya amb la distància. I en quant n’és d’ambigu estimar, quantes formes de dibuixar un concepte tan ampli, quantes maneres de sentir-ho i fer-ho saber, o no. En la incertesa, o pitjor encara en la certesa del que serà. Jo voldria no saber ni imaginar ni endevinar, fer que fos el ara només i que no hi hagués cap ombra. Com seria aleshores. Tindríem menys manies o seriem més arriscats, potser. Mai hi havia pensat del tot perquè tampoc em ve de gust, perquè puc ser capaç de no tenir res en compte. Però el piano em posa fins i tot malenconiosa, tot i saber-me capaç quan hagi de ser-ho, per si hagués sigut diferent. És com dir fins aquí i prou, no ens passéssim (al cap i a la fi...). Les coses són com seran. És molt estrany.